No em reconec.
No m’agraden els dies que visc amb la ment i el cos cadascun per la seva banda: absolutament dissociats!!!
Quan el meu cap és com un eco llunyà que no sent el cos i el meu cos busca una ment que està perduda. No m’agrada mirar alguna cosa sense veure-la, ni m’agrada no tenir equilibri ni pau interior. No m’agrada tenir música posada i no percebre-la, ni disfrutar-la, només sentir-la, com si fos un soroll més. No m’agrada no saber si tinc ganes de menjar o no en tinc.
Només quan perdo la serenor aquesta esdevé un be preuat. Quan la tinc ni m’adono, en canvi, si la perdo, estic dins un limb que difícilment identifico amb la paraula VIDA.
Vida és estar alerta, tenir les orelles obertes, tocar a qui estimem i sentir les seves carícies, menjar i degustar el que tenim al plat i tenir set i apreciar la frescor de l’aigua. Vida és mirar el que ens envolta i deixar-hi el rastre de la nostra mirada agraïda, és riure, és fer allò que ens agrada amb el plaer que ens suposa i cuidar dels altres per ser, tots, més feliços.
Quan perdo l’equilibri entre el cos i la ment em transformo en un robot que, de manera automàtica, freda i un xic descordinada transita per l’espai sense saber-ne ni les mides ni l’olor ni res. Un autòmat que és capaç de semblar humà davant dels altres perquè fa un paper reconeixible i identificable per la societat però que jo no m’hi reconec.
El meu robot no té sentits i executa les accions que són fruit de l’aprenentatge però li falten els sentiments i, sobretot, la consciència. Aquesta consciència que fa sentir-nos vius i ens permet interactuar amb els que ens envolten.
El robot és llunyà, no té sentiments... però això només ell ho sap. Cap a fora no es distingeix.
ROSER PUBILL PORTA