M’assec còmodament. Obro la llibreta per la primera plana i agafo la ploma disposada a escriure hi alguna cosa.
Miro el full net, llis i blanc. Penso que mai ningú no l’ha tocat. La meva mà llisca per sobre seu.
Com començar a escriure allò què un vol dir? Quina paraula, d’entre els milers de mots que hi ha, serà l’escollida? Estarà ben escrita i expressarà tot allò que vull dir?
Els pensaments s’empenyen un a l’altre per ser el primers en sortir i ser escrit. Fan cua. N’hi ha tants. Cossis plens d’idees que volen ser escoltades, plens d’imatges que volen ser mirats. Malgrat tot són molt difícils d’escriure’ls i dibuixar-los. Podré?
No puc embrutar aquest full tan perfecte, penso. Miro el full en blanc. En ell hi són escrits tot els textos que sempre he volgut escriure. Els meus desitjos i dubtes hi són explicats. Hi són, també tots els dibuixos que el meu cap ha anat inventant al llarg de tan temps. En aquest full tot és encara possible. Si hi escric alguna cosa, ja no hi tindran cabuda la resta de coses que vull dir. Mestre aquest full estigui en blanc tot pot ser explicat. Puc escriure els textos més ben narrats que mai s’hagin escrit, o els més horribles. Puc dibuixar els dibuixos amb les línies més agosarades que mai ningú hagi traçat o els gargots dibuixats més deformats . Puc pintar amb els colors inventats més fantàstics que un pot imaginar o fer un garbuix on no es pugui destriar un color d’altre.
En el paper en blanc pot ser-hi tot o no res. Miro el paper i penso si hi he d’escriure o no. “-Què faig?, dubto”
Agafo la ploma i decidida començo a guixar el full en blanc.