La metge de capçalera em truca per dir-me que em vol veure immediatament. Només fa dues hores que m’he fet una analítica perquè porto uns dies que em sento dèbil. Què atenta, penso, això és que m’ha vist preocupada i em vol veure per dir-me que tot va bé. Quedo amb ella en mitja hora. Al arribar al cap tinc la sensació que tothom sap alguna cosa menys jo. La recepcionista abans que acabi de dir el meu nom em dirigeix a una habitació on hi és la metgessa i una infermera. Un cop soc dintre i encara no m’he assegut em diu: tens càncer. Ostres, i a mi que em començava a caure bé aquesta dona. Després es queda en silenci esperant la meva reacció però no tinc ni idea de què fer. Si encara estic dreta com un estaquirot!! Bé, això no m’ho esperava, aconsegueixo dir, i ara que passarà? M’he explica que degut a la meva gravetat he d’ingressar immediatament en un hospital. Els papers ja estan fets i hi ha una ambulància esperant per portar-me. Ara ja està clar que aquesta dona es ràpida. M’està estressant més ella que el fet de saber que tinc càncer No estic preparada encara per marxar. En el moment que surti d aquesta habitació serà una realitat el fet de estar malalta. Sento dins meu tanta por que em quedo immòbil. Es horrible la por incontrolada. I de cop sento una gran tranquil·litat, la infermera s havia aixecat sense fer cap soroll i m’estava abraçant. No va dir res però durant un minut em va donar tot el carinyo que necessitava per sortir d’aquella habitació i entrar en l’ambulància .
Mireia Manguiron